El seu nom complet era Abu Abd Allah Muhammad ibn Hudhayl, i al‑Azraq significa «el Blau». Per què li deien així? Pels ulls? Pel turbant? Tot són conjectures i llegendes: no ho sabem. De fet, no sabem res cert d’ell fins a l’any 1245, quan apareix per primera volta en la documentació signant el Pacte del Pouet.

De la seua família coneixem poc: el llinatge del pare (Ibn Hudhayl), un germà, un nebot i un fill que va morir abans que ell. Segons alguns historiadors, hauria ocupat un càrrec important de govern, probablement a la medina de Dénia.

El seu centre de poder era el castell d’Alcalà (o de Benissili), a la capçalera de la Vall de Gallinera. El mateix Jaume I el menciona al Llibre dels Feits com «son alberg major»: la seua residència principal.

Des d’allí governava un xicotet estat de valls i castells roquers encimbellats a les muntanyes, on la cavalleria pesada cristiana no podia entrar i les màquines de setge no es podien ni plantejar. Per a prendre aquells castells només hi havia dos camins: el pacte o la fam.

Després del Tractat d’Almisrà, on Aragó i Castella es repartiren les zones de conquesta, Jaume I s’afanyà a assegurar el que li corresponia: en a penes un any queien els castells de Xàtiva, Dénia, Castalla, Biar, Benicadell i Cocentaina.

Al setembre de 1244, mentres les hosts del rei marxaven a conquerir la zona de Biar–Castalla–Cocentaina, les tropes de l’almirall Carrós i les de l’infant Alfons quedaven prop de Dénia per a provar d’entrar als dominis del visir des de Pego. El nostre castell, el de Castalla, ja era frontera de la guerra que venia.

L’abril de 1245, vora un pou menut (apud puteulum, d’on ve el nom), al‑Azraq signà un pacte de vassallatge amb l’infant Alfons, fill de Jaume I. Es va redactar en àrab i en romanç, i les dues versions no deien exactament el mateix...

El visir es comprometia a entregar part dels seus castells en un termini de tres anys, conservant-ne d’altres per a ell i la seua família. Però els pactes es trencaren — i tot apunta que no els va trencar precisament ell.

El 1247 al‑Azraq pren el castell de Gallinera i esclata la revolta. La resposta del rei fou terrible: a començament de 1248 decretà expulsar tots els musulmans del Regne de València en represàlia per les revoltes capitanejades pel visir.

La crònica parla de la multitud immensa que es congregà vora Montesa per a marxar en ple hivern: ancians, dones i xiquets que no havien participat en cap revolta. La mesura, en lloc d’apagar el foc, l’estengué: onze anys de guerra de guerrilles per barrancs i serres que el visir coneixia com sa casa. Perquè eren sa casa.

L’episodi més rocambolesc: al‑Azraq va fer creure al rei que volia fer-se cristià i casar-se amb una parenta d’En Carrós. Jaume I hi anà de nit amb només trenta-cinc cavallers... i el visir l’esperava amb set emboscades, ballesters i un gran estrèpit de corns.

El Conqueridor va escapar amb prou faenes amb vida — pots llegir la cita sencera de la crònica més avall. Mai li ho va perdonar.

Al‑Azraq no era només un guerrer. Va escriure cartes a la mateixa reina Violant d’Hongria, esposa de Jaume I, buscant que ella intercedira per la pau. I va negociar amb Alfons X el Savi de Castella, gendre del rei, oferint-li fins i tot vassallatge.

El seu objectiu, segons els historiadors: un estat musulmà autogovernat sota protectorat castellà, per a resistir la conquesta. Una jugada d’escacs entre els dos grans regnes cristians que enfurismà Jaume I.

Cap exèrcit no el va véncer: el va véncer la traïció. Un dels seus consellers més pròxims l’aconsellà vendre el gra dels castells per a pagar guerrers... i els cristians aprofitaren la fam per a doblegar-lo. El rei reconeix a la crònica que va pagar la traïció amb 300 besants i terres.

L’estiu de 1258, al‑Azraq marxà a l’exili jurant no tornar mai més. On va anar? És un misteri: uns el situen a Granada, altres al Magreb. Díhuit anys d’ombra absoluta.

L’any 1276, ja vell, al‑Azraq torna al capdavant de dos-cents cinquanta genets per a encapçalar una nova revolta. Cavalca per La Canal, entre Ibi i Alcoi, anunciant-se a l’enemic... i cau lluitant davant els murs d’Alcoi.

Els seus genets fingiren retirar-se, els cristians els perseguiren, i al Barranc de Nosset els esperava una emboscada que quasi ningú va sobreviure: des d’aleshores es diu Barranc de la Batalla. La tradició atribuí la victòria a Sant Jordi, i de tot allò naixerien les festes de Moros i Cristians. Jaume I moriria aquell mateix estiu: el visir i el seu malson se n’anaren el mateix any.